Col·legiat d'Honor

El títol de Col·legiat d’Honor és un distinció que concedeix la Junta del Col·legi a personalitats que han destacat en el camp de l’educació i la cultura, i que han tingut una especial col·laboració o vinculació amb el Col·legi i amb les seves finalitats i objectius, independentment que la seva titulació estigui inclosa o no entre les que recullen els nostres Estatuts.

• Alejandro Tiana Ferrer, Col·legiat d’Honor 2017
• Liling Qi i Lidan Qi, Col·legiades d'Honor 2014
• ​Sara Blasi, Joan Manuel del Pozo i Ricard Pol, Col·legiats d'Honor 2013
• Jordi Pujol, Col·legiat d'Honor 2012
• Joan Enric Vives, Josep Andreu, Montserrat Carulla i Jordi Porta, Col·legiats d'Honor 2010

Alejandro Tiana

“Molt sovint parlava d’Alejandro Tiana com d’un gran referent en l’àmbit de la pedagogia a Espanya quan jo era director general de la UNESCO”, va afirmar Federico Mayor Zaragoza, que presidia l’acte de nomenament de l’actual rector de la UNED com a Col·legiat d’Honor del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya. “Tiana és un dels més distingits mestres dels nostres temps. Avui rep una molt merescuda distinció”, va afirmar Mayor Zaragoza el passat 7 de juny a la seu del col·legi de docents.

A l’acte de nomenament del nou Col·legiat d’Honor també van intervenir-hi la degana del Col·legi, Josefina Cambra, i Montserrat Palma, directora de la UNED a Girona i diputada al Congrés entre 1996 i 2011, que va explicar la trajectòria del guardonat en el món de l’educació i la política.

En el seu parlament, Alejandro Tiana va agrair el nomenament i va recordar la importància de la formació dels docents i la relació que ell ha tingut des de fa temps amb el Col·legi i la seva degana, Josefina Cambra. “Ens ha unit una concepció similar del paper del docent. La formació dels docents és molt important, però també ho són aspectes com el seu desenvolupament professional, com s’accedeix a la professió, etc. Tenim molt bons docents i molta gent que vol accedir a la professió”, va subratllar qui va ser secretari general d’Educació del Ministeri d’Educació i Ciència durant el primer govern de José Luis Rodríguez Zapatero.

“Si aconseguim tenir mestres de primera, les coses aniran bé”, va afirmar tot seguit Mayor Zaragoza en el parlament amb què va tancar l’acte, i va remarcar que “l’educació ha de ser personalitzada, propera”.

“La filosofia i les ensenyances artístiques són fonamentals en l’educació. Ajuden a pensar i a crear. Pensar, imaginar, anticipar-se, innovar és molt important”, va afirmar. “La capacitat creadora és la nostra esperança. Tot això és el que m’evoca el record de Ramon Fuster, un mestre que m’ensenyava llatí, i moltes més coses”. Precisament l’acte va tenir lloc a la Sala Ramon Fuster del Col·legi, que porta aquest nom en homenatge al primer degà del Col·legi elegit democràticament.

“Ja tenim una tecnologia que ens permet participar i aixecar la veu. Aprofitem-ho! Durant segles hem estat sota domini masculí, i la immensa majoria de la població naixia, vivia i moria en un espai d’uns pocs metres quadrats; eren obedients i sempre somreien al poder per por. Les coses han canviat molt”, va posar de manifest l’exdirector general de la UNESCO. “La solució és l’educació. És allò que ens permet ser lliures i responsables”, va afirmar Mayor Zaragoza, qui va alertar que “s’està confonent educació amb capacitació. Ja n’hi ha prou d’informes PISA!”.

Liling Qi i Lidan Qi

La sala Ramon Fuster del Col·legi es va quedar petita per acollir els assistents a l’acte de nomenament de Liling Qi i Lidan Qi com a noves Col·legiades d’Honor, que va tenir lloc el 10 de juliol.

Va obrir l’acte la degana, que va explicar que el Col·legi va decidir concedir-los aquesta distinció perquè reuneixen una sèrie de valors molt rellevants per a la nostra institució, com ara la constància, la seriositat en el treball, els respecte a les persones grans i la família, i la gran importància que donen a l’educació.

Tot seguit va prendre la paraula el tresorer del Col·legi, Jesús Bonals, que va resumir la trajectòria vital de les dues premiades des que, el 1989, van deixar la Xina i es van instal·lar a Màlaga, fins a la seva arribada a Barcelona i la creació de l’empresa Qimeng Global, amb la qual el Col·legi ha posat en marxa un programa internacional de col·laboració amb la Xina.

També hi van intervenir Ou Jian Hong, cònsol adjunta de la Xina a Barcelona, que va valorar l’esperit emprenedor de les germanes Qui; Pedro Nueno, professor de l’IESE i impulsor de l'escola de negocis CEIBS, situada a Xangai, que les va animar a seguir fent de pont entre Espanya i la Xina, i Jordi Pujol, expresident de la Generalitat, que va alabar la tenacitat i capacitat d’esforç del poble xinès, així com el seu esperit de treball i patriotisme.

Van tancar l’acte Liling Qi i Lidan Qi, que van agrair la distinció que els havia fet el Col·legi i van manifestar l’interès que sempre han tingut a construir aliances que reforcin els llaços educatius entre la Xina i l’Estat espanyol.

Sara Blasi, Joan Manuel del Pozo i Ricard Pol

El 23 de maig va tenir lloc al Col·legi l’acte d’homenatge i nomenament dels Col·legiats d’Honor Sara Blasi, Joan Manuel del Pozo i Ricard Pol.

Irene Rigau, consellera d'Ensenyament, va presidir l'acte, durant el qual el vicedegà Francesc Danés va glossar la figura de Sara Blasi, mentre que Joan Domènech, delegat del Col·legi a Girona, i el tresorer Jesús Bonals van fer respectivament la glossa de Joan Manuel del Pozo i Ricard Pol. Josefina Cambra, degana del Col·legi, els va lliurar un diploma i una placa commemorativa.

Va tancar l'acte la consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, que va dedicar unes paraules a cadascun dels premiats.

Jordi Pujol

La Junta de Govern del Col·legi va acordar atorgar la  condició de Col·legiat d’Honor a Jordi Pujol, president de la Generalitat de Catalunya (1980-2003), en reconeixença a la seva activitat política, cultural i cívica i al seu compromís personal al servei del Col·legi.

L’acte del lliurament del diploma i la placa en què se’l nomena Col·legiat d’Honor va tenir lloc el 13 de març. El Col·legi va voler que els exdegans també hi fossin presents per retre-li aquest homenatge, i per aquest motiu l’acte va ser presidit per Josefina Cambra, actual degana, i per Salvador Carrasco, Mercè Izquierdo i Helena Ferrer, exdegans.

Josefina Cambra va rebre el president en nom del Col·legi i va presentar l’acte. El vicedegà Francesc Danés va fer la glossa de Jordi Pujol, que, com tothom sap i és habitual en ell, va anar fent encertats comentaris sobre la marxa i, com va dir ell mateix, va parlar sense guió.

Mercè Izquierdo i Salvador Carrasco li van lliurar el diploma i la placa commemorativa i, finalment, Helena Ferrer, va donar per acabat aquest acte, que va ser especialment emotiu per a tots els representants del Col·legi i per a Jordi Pujol, que va agrair calorosament que li haguessin atorgat aquest guardó.

Joan Enric Vives, Josep Andreu, Montserrat Carulla i Jordi Porta

El 15 de juny es va celebrar l’acte d’homenatge a monsenyor Joan Enric Vives i Sicília, arquebisbe d’Urgell; Josep Andreu i Domingo, alcalde de Montblanc; Montserrat Carulla, presidenta de la Fundació Lluís Carulla, i Jordi Porta i Ribalta, expresident d’Òmnium Cultural i exdirector de la Fundació Jaume Bofill.

Després de la presentació de l’acte a càrrec de la degana Josefina Cambra, el vicedegà Francesc Danés, va lamentar que, per raons òbvies, no pogués dedicar a cadascun el temps i la informació que el seu rang, personalitat i trajecte humà i professional demanaven, i va llegir unes notes biogràfiques dels homenatjats, que transcrivim resumidament.

Monsenyor Vives. La trajectòria personal de monsenyor Vives ha estat recentment reconeguda en rebre de mans del nunci papal, monsenyor Renzo Fratini, la distinció d’arquebisbe ad personam en reconeixement a la seva labor com a sacerdot, als seus mèrits personals i al zel pastoral en la diòcesi d’Urgell. És la distinció a un bisbe català, a un bisbe nostre, de la qual ens podem sentir legítimament orgullosos. Aquesta distinció és la culminació, fins ara, del llarg camí iniciat des del moment de la seva ordenació, l’any 1974, quan començava a treballar en els moviments de base parroquials, sobretot al Poblenou, on va fer de professor, i on va exercir el seu ministeri sacerdotal amatent a les necessitats que sorgien dels ambients més populars. Fruit d’aquesta sensibilitat, va potenciar decididament el Moviment de Joves Cristians. Es va llicenciar en Teologia i també en Filosofia i Ciències de l’Educació, i va fer els cursos de doctorat. Aquest bagatge formatiu i la seva vocació docent el van dur a exercir de professor d’Història de la Filosofia a la Facultat de Teologia de Catalunya i a la Facultat Eclesiàstica de Filosofia de la Universitat Ramon Llull, de la qual va ser vicedegà. També va ser rector del Seminari Major de Barcelona durant sis anys. En reconeixement a la seva vàlua humana i sacerdotal, va ser nomenat bisbe auxiliar de Barcelona el 9 de juny de 1993 i bisbe coadjutor d’Urgell el 25 de juny de 2001, diòcesi de la qual assumí el bisbat titular el 2003, que comportava alhora el coprincipat d’Andorra.

Josep Andreu. No és un exotisme que entre els proposats i distingits com a col·legiats d’honor hi figuri l’alcalde d’una vila insigne del nostre país. Josep Andreu i Domingo, alcalde de Montblanc, podria ser, per la seva condició d’arqueòleg, col·legiat d’aquest col·legi professional. No és aquesta titulació la que ens ha mogut a proposar-lo com a col·legiat d’honor, sinó la seva trajectòria cívica i política al servei del país, i el seu compromís personal en la defensa dels drets de les minories ètniques, i també la seva provada capacitat de gestió al capdavant del consistori de Montblanc i la seva contribució decisiva a la configuració de Montblanc com un paradigma de vila moderna, dinàmica i emprenedora, a partir de la seva condició de vila cultural, comercial i enclavament turístic de primer ordre. Josep Andreu té en els seus antecedents familiars el també montblanquí Josep Andreu i Abelló, que va tenir una autoritat decisiva en la Generalitat republicana, atesa la seva condició de jurista eminent. També el pare d’Andreu i Domingo, Carles Andreu, va ser senador, i encara un cosí seu, Artur Sarokhán, ostenta un ministeri en el govern mexicà. Hi ha, doncs, gens polítics a la família que expliquen potser la trajectòria cívica i política de Josep Andreu, que ha estat senador i diputat al Congrés i és en l’actualitat alcalde de Montblanc. En el seu equip de govern hi ha fins quatre formacions polítiques més, una mostra inequívoca de la seva voluntat de conjunció i de suma d’esforços que Josep Andreu ha sabut propiciar, liderar i harmonitzar. Tenim el testimoni directe dels seus convilatans, que no s’estan de dir que l’alcalde Josep Andreu és el paradigma de l’elegància, volent i sabent compartir responsabilitats. És la conseqüència de la norma que regeix la conducta de Josep Andreu: la política municipal de proximitat és inexcusablement un exercici de servei públic, sense la més mínima vel·leïtat de lluïment o protagonisme personals. Tot això es reflecteix en un Montblanc modèlic, en una vila cohesionada socialment, en un conjunt urbà l’harmonia i la bellesa del qual impressionen el visitant. Es reflecteix també en una vila legítimament orgullosa de la seva excel·lència històrica. Una vila amb un esperit de catalanitat que el seu alcalde sent amb convicció i defensa amb naturalitat però amb energia.

Montserrat Carulla. Llicenciada en Filologia Romànica i Psicologia, presideix des de fa quatre anys la Fundació Lluís Carulla. La tasca ingent i la magna obra que hi ha darrere la Fundació avui per avui són ben conegudes, encara que no tant com es mereixeria. És un projecte consolidat des de fa temps, fermament arrelat al país i ara magníficament organitzat i governat amb una esperançadora projecció de futur per Montserrat Carulla. Parlar de Lluís Carulla, que dona nom a la Fundació, és un exercici d’evocació necessari i inevitable per entendre la progressió gairebé miraculosa d’un home valent, persistent i pragmàtic que va ser capaç en temps difícils de dur a  terme una obra personal i empresarial d’un gruix imponent. Ja ens agradaria ara mateix fer el relat minuciós d’aquesta peripècia humana, no solament pel caràcter d’exemplaritat que se’n deriva, sinó també perquè constitueix una aventura apassionant d’una gran amenitat pel to novel·lesc de la seva trama. Lluís Carulla va ser un home clau a l’hora de superar l’ofec de la postguerra. I ho va ser per una sàvia confluència de coratge, constància i pragmatisme i pel seu mecenatge generós, adreçat, en general, a defensar i promoure la cultura catalana, i més particularment també el progrés de l’Espluga del Francolí, la vila on va néixer. Montserrat Carulla, conjuntament amb la seva mare i els seus cinc germans, té molt a veure amb el manteniment de l’obra de Lluís Carulla i amb la seva progressió constant, i el seu expandiment. Aquest compromís familiar amb l’herència moral, cultural i cívica del seu pare ha fet que aquella obra ingent sigui actualment una esplèndida realitat diàfana, acrescuda. Des de la Fundació Jaume I (avui Fundació Lluís Carulla) s’impulsen accions diverses, avui refermades i renovades per la capacitat de gestió de Montserrat Carulla, de la seva gent i dels seus col·laboradors més pròxims: el Museu de la Vida Rural a l’Espluga de Francolí, l’editorial Barcino, els premis Baldiri Reixach, els premis Acció Cívica, el Premi d’Honor Lluís Carulla, les Nadales sobre temes biogràfics i de commemoració històrica, l’Observatori dels Valors, el Premi Francesc Candel i altres iniciatives. Totes impulsades per la voluntat de treballar per bastir una obra arrelada i teixida amb consistència, robusta i duradora, que sigui de tots i per a tothom.

Jordi Porta. Des de la ja llunyana experiència de Jordi Porta dins l’escoltisme català s’han escolat sis dècades, al llarg de les quals el seu ferm compromís al servei de la societat civil d’aquest país i la seva cultura han orientat el seu camí i la seva lluita. Si fem referència a l’escoltisme en la formació inicial de Jordi Porta és perquè no tenim cap dubte que els moviments que inspiraven aquell moviment juvenil van tenir un pes específic en la configuració del seu caràcter i en l’orientació immediata de la seva trajectòria cívica. La seva formació universitària tardana va respondre a la voluntat de consolidar coneixements i experiència per afrontar amb més garanties una ruta en què el saber i el saber fer eren indispensables per assegurar una gestió eficaç i la responsabilitat d’un lideratge ferm, arribat el cas. Aquestes virtuts l’han acompanyat en els múltiples projectes que ha impulsat o ha ajudat a iniciar. Cal parlar en primer lloc de la Fundació Jaume Bofill, a la qual es va incorporar quan aquesta ja tenia dos anys d’existència, i que va dirigir durant trenta anys. Els propòsits fundacionals de promoure els valors democràtics i ciutadans i la contribució a l’afavoriment de la igualtat social i l’afirmació nacional de Catalunya encaixaven perfectament amb algun dels ideals genèrics que Jordi Porta estava disposat a defensar. Per aconseguir aquests objectius la Fundació ha comptat amb un equip eficacíssim de persones de rigor i vàlua provades, de compromís i esforç constant que Jordi Porta ha sabut reunir i liderar. Ha aconseguit, a més, dotar la Fundació d’una proverbial independència de criteri que l’ha convertit en un referent fiable, per la independència, objectivitat i rigor dels seus judicis, dels seus dictàmens i de les seves publicacions. L’altre gran repte a què s’ha compromès amb la mateixa empenta i il·lusió ha estat el rejoveniment i la dinamització d’Òmnium Cultural, que ha presidit durant vuit anys. La feina de Jordi Porta ha comportat una major implantació social d’Òmnium i un increment del prestigi de les seves activitats culturals. Jordi Porta ha defensat la total independència de les accions d’Òmnium i la resistència a qualsevol pressió partidista. Part del seu pensament, probablement aquells temes que més l’han preocupat, es reflecteixen als seus llibres Anys de referència, de l’any 1997, i El català, o ara o mai, del 2005, que són de lectura i referència obligades. Per acabar, cal fer esment d’algun dels fronts on Jordi Porta ha deixat, i deixa, la petjada de la seva ciència, de la seva experiència, del seu caràcter emprenedor, del seu lideratge: el Centre UNESCO de Catalunya, el Patronat Català pro Europa, la Universitat Autònoma de Barcelona, la Fundació Enciclopèdia Catalana, el diari Avui, Edicions 62, etc.